Barcelona s’està apropant a mi o jo a ella

Home /  Blog  / Barcelona s’està apropant a mi o jo a ella

Barcelona s'està apropant a mi o jo a ella

Ja ho sé, de nou unes escales de París. És que són precioses! Les rajoles de sota em recorden a Barcelona.

I és que Barcelona s’està apropant a mi o jo a ella. Després de 5 anys de viure a París torno a Barcelona. Fa temps que ho sé i estic trista, nostàlgica, amb por… fins ara no estava llesta per a escriure sobre això i és que el meu cap no pot parar de pensar en tot el que trobaré a faltar.

I és que trobaré a faltar, sobretot, seure sota les estufes a l’hivern amb el meu cafè crème i mirar la gent passar, l’estètica delicada per tot arreu, la meva casa, els carrers amb història, la nostàlgia, els somnis, la il·luminació càlida, les meves amigues i la nostra complicitat, el metro amb la seva vida i història intensa, el somriure de la gent, perquè si a mi em somriuen molt, les trobades amb el amics i riure amb ells, el formatge, el meu carrer i les seves botiguetes, els mercats plens de vida, els cafès i la seu ambient, les nits de París, els edificis haussmanniens, l’harmonia, el Seine, l’aprendre, la llengua francesa i el repte continu perquè t’entenguin, els meus mercats d’antiguitats i els monsieurs de les botiguetes que m’expliquen històries, l’atelier amb la seva vida intensa, el cap de l’atelier i tot el que m’ha ensenyat, els meus companys que no deixen d’ajudar-me, observar per la finestra, els croissant i pain au chocolat, la meva habitació amb les seves motllures i els seus detalls, el parquet de fusta ple de vida, de nou les meves amigues, les finestres de la sala d’estar, la Tour Eiffel que juga a amagar-se, Le nord du Marais, els parcs, els picnics a la primavera, sortir a sopar i descobrir llocs amb molt d’encant, fer de turista sent una parisenca més, les escales dels edificis, escales i més escales magnífiques, la dificultat per saber si estem en 2018 o en 1918, detalls i més detalls bonics, la línia 6 del metro, el pont Bir-Hakeim, els trottinettes, els diumenges i Le jardin du Luxembourg amb el ritual del joc de la petanca, les cadires dels cafès, l’Angelina i tot el seu calor acollidor, les trobades amb els amics, els cafès psico-filosòfics amb les meves amigues, anar a la fundició, anar a l’encastador i aprendre continuament, la fête des voisins al pati interior, les hamaques precioses però no molt còmodes del jardí de les Tuileries i Luxembourg, els carrers amb les seves botigues il·luminades, la grande roue màgica de la Place de la Concorde, la sofisticació com a manera de ser i fer, el cel i els seus núvols passant a tota velocitat, el fred, el poder portar gorro, les manetes de les portes de casa meva, la llum màgica de París, els meus restaurants preferits, la sensació en el cos de felicitat, la llibertat, el trobar-se, el poder experimentar, el nostre amic de la cantonada que ens veu a distància i ens somriu, l’artesania que no desapareix, la intel·lectualitat, les terrasses a la primavera, la infinitat d’oferta cultural, la gent que he conegut de París i de més enllà…. la llista  podria ser interminable. Trobaré a faltar tot això i molt més, però ara estic convençuda que tot això, que tot el viscut, que París no se’n va, sinó que forma part de mi per sempre. A més, Mademoiselle Coline ha nascut aquí, és d’aquí. I és que ni ella ni jo no pensem deixar de venir!

Comentaris(0)

    Deixar un comentari